#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimarts, 21 de març de 2017

Per la responsabilitat ètica i social de la Paeria


El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Síndrome de Down. En vuit dels dotze mesos de l’any hi ha fixat algun dia mundial en suport d’alguna discapacitat, o de la justícia social, o del treball digne. Per recordar que les persones amb discapacitat tenen dret a l’educació, el treball, l’habitatge, la salut, la participació en la vida pública, la sexualitat... I que cal treballar per fer possible l’accés efectiu a aquests drets.
L’objectiu és aconseguir la inclusió social de les persones pertanyents a aquest col·lectiu i el suport a les seues famílies. No per una qüestió estètica, sinó ètica: millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat i la de les seues famílies a través de la inclusió social, laboral i educativa. Perquè cada persona amb discapacitat pugui desenvolupar el seu projecte de vida, de forma socialment inclusiva, com a ciutadanes de ple dret que són.
Un mitjà per assolir aquest objectiu és la inserció laboral. A través de la contractació en empreses ordinàries, en la pròpia Administració o en els centres especials de treball (CET) d’aquelles entitats sense afany de lucre que treballen per la inclusió i la cohesió social dels col·lectius més vulnerables –les anomenades entitats del tercer sector. I comprant a aquestes entitats, l’administració pública usa una potent eina per intervenir per la inserció laboral: contractació i compra mitjançant la Contractació Èticament i Socialment Responsable.
Els criteris ambientals i els socials no només no restringeixen ni limiten la competència sinó que, a més, la regulen de forma adequada i justa. Integrar aspectes socials i ètics en la contractació pública significa contribuir al desenvolupament sostenible, combinant creixement econòmic, progrés social i respecte al medi ambient. D'aquesta manera les administracions fan servir els fons públics amb una veritable orientació social i de forma eficient: obtenint el màxim rendiment social del pressupost, alhora que enviant un clar missatge de coherència, lideratge, exemplaritat i transversalitat. Concebuda així la contractació pública, no és només un model de gestió: és una eina de política social. Amb què, a més, es premia les entitats i les empreses responsables i s'incentiva les altres a fer el mateix.
Al Ple municipal de febrer de 2016, a proposta del nostre grup (que en va redactar el text), es va aprovar per unanimitat la DECLARACIÓ INSTITUCIONAL PER LA COMPRA PÚBLICA ÈTICA I SOSTENIBLE. Un compromís de l’Ajuntament de Lleida per comprar i contractar amb criteris ètics, sostenibles i socialment responsables. El compromís de l’equip de govern municipal va ser incloure allò que s’ha convingut a denominar clàusules socials i de compromís ètic a totes les licitacions que es fessin per a compres o contractes de prestació de serveis.
D’un any ençà, s’han aprovat diversos acords perquè el contingut d’aquesta declaració s’incorpori als procediments de compres o de contractació d’obres o serveis de la Paeria. Amb clàusules que haurien de ser requisit previ, criteri d'adjudicació, o condició d'execució, i no simplement criteri de desempat, com són definides en els pocs concursos en què apareixen.
Passen les dates que commemoració que trobem al llarg de l’any i seguim sense incloure les clàusules en tota contractació d’obres i de serveis i compra de productes, ni en els Plecs generals ni en els particulars. I cal anar més enllà de la mera declaració d'intencions i plasmar-la en fets. En aquest temps, més s’ha contractat una entitat com Shalom per a la cafeteria de la Llotja. Ja vam dir que era bona cosa que s’hi contractés, però no de la manera com es va fer: sense un procés d’adjudicació en què quedés clar que es prioritzava la contractació èticament i socialment responsable. Les coses s’han de fer bé i han de quedar escrites. I ben escrites.
La Paeria premia cada any empreses que col·laboren amb entitats locals del tercer sector d’acció social, de solidaritat, de cooperació i desenvolupament. En canvi, ella mateixa no facilita que aquestes entitats treballin per a l’Ajuntament, per a la ciutat. Hem d’acabar incorporant el clausulat social i de compromís ètic als concursos per adjudicar obres, serveis o compres. Tingueu per ben segur continuarem treballant perquè així sigui.

dijous, 16 de març de 2017

Sense excuses: fora els símbols franquistes!


L’episodi de les plaques amb el jou i les fletxes a les façanes d’edificis de Lleida és el darrer del que ja comença a ser la cançó de l’enfadós: això d’Àngel Ros i el franquisme als carrers de la ciutat. Tot hauria sigut molt més fàcil si no s’hagués enrocat en la seua negativa a substituir els noms de carrers franquistes. Si s’hagués mostrat més sensible a les demandes ciutadanes, ni que fos per un cop. Però, és clar: li costa molt escoltar i, encara més, prendre en consideració propostes que vagin en una direcció diferent a la d’allò que tenia decidit. D’allò que els seus socis de govern, els qui li han recautxutat l’alcaldia, volen. Que és motiu de burla i crítica arreu.
Per molt que es digui que les plaques en qüestió són en edificis de propietat privada, estem parlant de la presència de noms i símbols franquistes als carrers i els espais públics de la ciutat. Façanes, carrers, places... I fins i tot parcs, com per exemple les popularment conegudes com Basses d’Alpicat, oficialment Part Territorial Alcalde Pons. D’aquí ve tot: el manteniment de noms que honoren la memòria de qui va ser partícip i còmplice de la repressió en els llargs anys de la dictadura. La presència de símbols que escarneixen la memòria de les víctimes de la revenja feixista i falangista i de les seues famílies. Fins i tot el primer secretari del PSC ha dit aquests dies que els símbols franquistes han de desaparèixer dels carrers. I ho diu la Llei de la Memòria Històrica, promoguda a Espanya pel govern de Rodríguez Zapatero.
No serà pas perquè no hi hagi alternatives. El grup municipal ERC-Avancem, l’octubre de 2015, ja en vam donar, d’alternatives al nomenclàtor franquista. Que havien de servir no només per fer net en la memòria democràtica sinó també posar en valor personalitats o institucions de la ciutat i del nostre país amb un marcat caràcter social, sindical i, sobretot, democràtic.
Entre les propostes que vam presentar, destacar els noms de nou dones, que caldria visibilitzar: Elvira Godàs i Vila, pionera entre les mestres, defensora de la pedagogia activa, referent com a dona antifranquista i antifeixista;  Natividad Yarza, la primera alcaldessa de l’Estat espanyol elegida democràticament (1934); Maria Manonelles, activista política i sindical que va participar a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial; Dolors Piera, fundadora del Grup Batec, impulsora del Liceu Escolar i fundadora de la Unió de Dones de Catalunya; Maria Tersa, pionera de la ràdio a Lleida (Ràdio Lleida); Esperanceta Serra, mestra del Liceu Escolar, morta en el bombardeig del 2 de novembre de 1937; Rosa Siré, figura rellevant de l’avantguarda artística de Lleida; Joana Raspall, poetessa que va escriure i ensenyar llengua catalana durant la República i la dictadura franquista en clandestinitat; i  Francesca Bonnemaison, pedagoga i promotora de l’educació femenina popular catalana.
Amb tot el que he dit, és ben clar que no hi ha excusa per no treure ni per animar a treure plaques amb noms i símbols franquistes a la ciutat de Lleida. Però sabem que Àngel Ros, apuntalat per Ciudadanos i PP, voldrà mantenir el seu NO a restituir la memòria de les persones sobre les quals es va acarnissar la dictadura i el SÍ al franquisme als carrers de la ciutat. Per això, cridem la ciutadania a expressar el seu rebuig als carrers, a les xarxes, als mitjans de comunicació. Cridem la ciutadania perquè, amb aquesta finalitat, se sumi a la manifestació del dissabte 18 de març, organitzada per la plataforma Lleida lliure de franquisme.
Partits, entitats i associacions i persones individualment fa més d’un any que hem intensificat l’exigència de foragitar el franquisme dels nostres carrers. Ara, també, és l’hora que totes les lleidatanes i tots els lleidatans que volen que la ciutat recuperi la dignitat, i no s’honori els repressors sinó les víctimes d’aquests, facin saber ben nítidament i inequívoca el seu enuig i la seua indignació.

dilluns, 6 de març de 2017

Porta a porta, cuita-corrents, sense dir ni piu


El novembre passat, l’equip de govern de la Paeria anunciava de la forma habitual en ells (a bombo i plateret) que en els següents mesos s’engegava a Lleida un nou sistema de recollida de residus en comerços, locals de restauració i edificis públics: el porta a porta. Començant pels establiments més grans per, després, ampliar-se als de zones comercials, com l'Eix. Continuant amb un pla pilot de les mateixes característiques a domicilis particulars.
Certament, cal un canvi radical en la recollida i la gestió de residus urbans. Perquè Lleida és una de les ciutats que pitjor gestiona els residus sòlids urbans i on menys selecció i reciclatge de residus es fa. I any a any va a pitjor, fins al punt que entre 2010 i 2015 la recollida selectiva va passar del 24,6 al 23,9%... Mentre la mitjana catalana supera el 40%.
Aquesta és una situació preocupant, ja que un menor reciclatge és un malbaratament de recursos, amb repercussions ambientals prou conegudes, però també econòmiques: més residus a l’abocador impliquen més costos a l’Ajuntament, menys ingressos per la valorització de materials reciclables i més necessitat d’inversió per ampliar l’abocador. Cal, doncs, canviar. Més quan la UE exigeix als ajuntaments unes taxes de reciclatge de cartró, vidre o plàstic del 50% per a l'any 2020 i del 70% al 2030. Ho torno a dir: ara no arribem ni al 24%!
I no només és això. Els propers anys el preu per abocar residus augmentarà progressivament, precisament per incrementar el volum de residus seleccionats. Poca broma, perquè provocarà un notable augment del cost del tractament de residus: dels 19€ per tona actuals, a pagar-ne 30€. Augment de quasi un 60% que repercutirà directament a la butxaca de la ciutadania.
El porta a porta, doncs, pot ser una bona fórmula. En altres municipis ja dóna resultats. Ara: per al seu èxit, necessitem que la ciutadania s’hi impliqui. I això significa aconseguir un gran consens social. Cal comptar amb la complicitat de la ciutadania. Per això, ha de tenir la màxima informació per valorar la necessitat de la implantació el sistema PAP. I, evidentment, ha de ser escoltada: l’A-B-C de la gestió del canvi és que s’ha de buscar aliances i complicitats. Per un canvi tan radical en la recollida de residus, la informació i la participació són fonamentals.
Aquests dies, s’inicia a l’Eix comercial la implantació del porta a porta. La gent es va trobar amb la sorpresa que se’ls anunciava que s’implantava determinat dia i se’ls informava de què havien de fer. Cap informació sobre la seua finalitat, els avantatges i inconvenients; cap consulta sobre què hi tenien a dir... Res. L’equip de govern, que setmanes abans es feia la foto anunciant el porta a porta, sense donar la cara.
Tinc ganes de dir que, en el ple de desembre passat, tres grups municipals (ERC-Avancem, Crida i Comú) vam presentar una moció referida a la implantació del porta a porta. Entre altres coses, proposàvem un procés informatiu i de participació ciutadana per assolir el consens social necessari. I, com a resultat, elaborar un programa pilot de recollida PAP, amb calendari d’informació, sensibilització i implantació. S’hi van negar PSC, CiU i C’s i es va abstenir el PP.
Des d’ERC-Avancem, reclamem que, prèviament a la implantació d’un sistema tan innovador com el porta a porta, es busqui la complicitat de la ciutadania, començant pels sectors que han de fer de “conillets d’índies”. Que no s’imposi a la gent de l’Eix ni horaris, ni criteris, ni procediments. No fer-ho així és la millor manera que aquest nou intent fracassi com els anteriors. I demanem als grups que s’hi van oposar en el seu moment, que canviïn de criteri.
Participació i apoderament volen dir això. Transparència no és que la ciutadania sigui invisible. Bon govern significa acció política eficient, útil i oberta a la ciutadania. Hem de donar sentit a les paraules, sempre. També en la implantació de nous sistemes. Qui no ho faci, pot ser que acabi al cubell de residus de rebuig.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Transparència, accessibilitat i bon govern


El torn semestral de presidència de la Comissió de la Transparència toca al grup d’ERC-Avancem a la Paeria. Com se sap, aquesta comissió especial es va crear a proposta dels grups de l’oposició, amb l’objecte d’aprofundir un aspecte que era més formal que real a la Paeria com és la transparència i el bon govern. Des de la seua posada en marxa a juliol de 2015, s’ha creat el portal de la transparència, s’ha treballat en el control dels serveis públics i en el dels comptes municipals (encarregant una auditoria que encara no s’ha acabat), s’ha fet seguiment del compliment de mocions i acords de ple i, en general, hem intentat contribuir a aconseguir el bon govern a l’Ajuntament de Lleida. Cadascuna de les presidències, posant l’accent en algun aspecte concret més que en altres. I amb una col·laboració migrada del PSOE a la Paeria.
En el nostre torn, sense desatendre altres aspectes de la gestió de la transparència i el bon govern, prioritzarem dos àrees: la contractació pública de productes i serveis, i l’accés a la informació per part dels grups municipals.
L’objectiu fixat quant a la contractació és fer-ne un seguiment i posar llum a contractes que, tan si es fan mitjançant concurs públic com per adjudicació directa, escapen del control de les comissions informatives o altres vies de fiscalització. I per tal de solucionar aquesta mancança, en els propers mesos farem ús de la potestat de convocar la compareixença a la comissió de membres del govern i, si cal, de representants d’empreses adjudicatàries de contractes. Val a dir que l’estudi dels contractes de la Comissió de la Transparència exclourà les concessions a empreses privades, ja que hi ha una comissió específica de seguiments dels serveis públics.
Amb això, volem que la Comissió de la Transparència vetlli perquè la contractació del nostre ajuntament sigui transparent, s’ajusti al que marca la llei de contractes i es fonamenti en criteris objectius i respectuosos amb la lliure concurrència i la igualtat d’oportunitats. I que s’avingui a una necessitat real i justificada de servei a la ciutadania o a l’Ajuntament.
El segon objectiu, el de facilitar als grups municipals l’accés a la informació, l’hem fixat perquè, lamentablement, l’equip de govern obliga contínuament els grups de l’oposició a demanar empara a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per  negativa, silenci o perquè posa traves a l’hora de facilitar documentació. ERC-Avancem dóna així l’oportunitat als grups municipals que, abans de recórrer a aquest organisme, puguin demanar a la presidència de la Comissió de la Transparència la mediació perquè el govern municipal atengui les sol·licituds d’informació no contestades.  L’objectiu és intentar reduir el nombre de demandes a la GAIP i, d’aquesta manera, estalviar un tràmit que dóna tan mala imatge a un govern municipal com el d’haver de demanar que s’intervingui des de fora per obligar-lo a lliurar una informació. Al cap i a la fi, la mala imatge del govern afecta la imatge de la ciutat.
L’Administració ha de ser TRANSPARENT: ha de donar a conèixer la informació relativa als seus àmbits d’actuació i les seves obligacions, amb caràcter permanent i actualitzat. També ha de ser ACCESSIBLE, tota la informació que doni ha de ser comprensible, de fàcil accés, gratuïta i estar a l’abast de les persones amb discapacitat en un format subministrat per mitjans o formats que resultin accessibles i comprensibles. I s’ha de regir pel PRINCIPI DE BON GOVERN, és a dir, s’ha d’ajustar a les regles i obligacions sobre la qualitat dels serveis i el funcionament de l’Administració, i els principis ètics i les bones pràctiques, amb l’objectiu que funcioni amb la màxima transparència, qualitat i equitat i amb garantia de retiment de comptes.
Aquests són els principis en què basem la presidència de la Comissió de la Transparència. Perquè la Paeria tingui parets i sostres de vidre, per transparent. Tingui portes i finestres obertes de bat a bat, per accessible. Tingui fonaments sòlids, per bon govern. Lleida bé s’ho val.

diumenge, 5 de febrer de 2017

El galimaties de la Llotja


La Llotja de Lleida és un d’aquells equipaments envoltat de controvèrsies, per la seua conceptualització, per la seua construcció i per la seua gestió.
El concepte d’equipament que ha de fer funcions de palau de congressos, d’auditori i de teatre no és exclusiu de Lleida. Però no és un model que el grup municipal ERC-Avancem comparteixi. I la força dels fets l’ha dut a l’actual situació de difícil viabilitat, per raons que costa d’esbrinar però en les quals estem convençuts que hi té molt a veure l’existència al seu entorn d’un entramat d’empreses i organismes que hi donen molta pompositat, però poca consistència: Centre de Negocis i Convencions, Fira de Lleida, Mercolleida, Fundació del Paisatge Urbà, Fundació del Teatre de la Llotja, Llotja de Lleida SA, Ajuntament de Lleida, els patrons de les fundacions... És allò que tantes vegades ens trobem a la Paeria: molt efectisme i poca efectivitat.
D’altra banda, la construcció de l’edifici va ser un galimaties envoltat de polèmica, ja que anava lligada amb una operació urbanística que suscita –encara ara– dubtes raonables i, a més, el disseny va ser doblement acusat de plagi, tant el del mateix edifici com el de les torres d’habitatges que Catalunya Caixa havia de fer construir al costat. Però això no va ser tot, perquè una de les empreses integrades en la UTE que la construïa va fer concurs de creditors i el cost final de l’obra va gairebé duplicar les previsions inicials.
Més enrevessada és la qüestió de la gestió. Començant per la pròpia titularitat de l’edifici i annexos. La propietat és, en sentit estricte, del Centre de Negocis i Convencions, S.A. (CN&C, SA), una empresa pública participada en un 80% per l’Ajuntament de Lleida i la resta per Mercolleida. I vet aquí la primera roda en aquest engranatge envitricollat: Mercolleida és una S.A. també participada per Paeria. D’aquesta manera, la Paeria és per partida doble a l’empresa propietària del palau de congressos i teatre de la Llotja. Així que és la qui ha de respondre econòmicament en cas que els resultats d’explotació siguin negatius... Patam: topem amb la mare dels ous. Que no són d’or. De cartró, són. Del de pitjor qualitat. Perquè la previsió és que per al 2017 el resultat de l’exercici del CN&C sigui d’1.200.000 euros de pèrdues. I que els ingressos siguin de poc més de mig milió, dels quals 350.000 euros són aportació de l’Ajuntament i 109.000€ haurien de provindre del cànon a pagar per La Llotja de Lleida, SA.
És indiscutible que, tal com s’ha portat la gestió en els darrers anys, el funcionament de la Llotja com a palau de congressos i com a teatre és insostenible. Bàsicament, perquè els ingressos que ha aportat han sigut molt per sota de les expectatives. Ja que, segons va reconèixer el govern municipal a la comissió de la Transparència l’octubre passat, l’empresa concessionària no ha fet la seua feina des del punt de vista de l’organització de congressos i esdeveniments. Qui l’ha d’acabat fent és la pròpia Paeria, mitjançant Turisme de Lleida o Fira de Lleida.
A aquest incompliment de l’empresa concessionària, cal sumar-hi el dels impagaments del cànon (fins acumular un deute amb la Paeria de més de 300.000 €) i el del manteniment d’un servei continuat de restaurant. Per tot això, ja a l’octubre vam exigir la rescissió del contracte amb l’empresa i que, un cop preses les mesures per rescabalar el deute i el perjudici causat per la infrautilització de l’equipament, s’assumís la gestió de forma directa.
Ara, en una reunió feta cuita-corrents i sense cap informació prèvia, el President de CN&C i regidor Rafel Peris ens proposa liquidar el tema acceptant la renúncia de la concessionària i assumint la gestió de la Llotja, gairebé amb nocturnitat. Sense saber quin és l’abast real de l’incompliment contractual de La Llotja SA, ni els danys i perjudicis causats al CN&C i a la ciutat mateixa. Per això, conjuntament amb els grups de CiU i la Crida, hem exigit que es convoqui novament el Consell d’Administració del CN&C per debatre-ho amb tota la informació damunt la taula. I que s’actuï contra l’empresa sortint, per defensar els interessos legítims de la ciutat.

dimarts, 31 de gener de 2017

Cobrar l'IBI a l'autopista


La Paeria, com tots els ajuntaments, pateix un sistema de finançament injust, ja que s’ha demostrat insuficient per cobrir les necessitats de despesa, tant per les anomenades competències impròpies (prestació de serveis que no hi ha obligació per llei a donar) com les pròpies. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat espanyol té aprovada diverses normes que han tingut un impacte negatiu en les finances locals. L’atorgament de beneficis fiscals a les concessionàries d’autopistes de peatge, reduint la recaptació de IBI, n’és un clar exemple.
L’empresa concessionària de l’AP-2 ha gaudit d’un benefici fiscal del 95% de l’IBI, impost aplicable al tram de peatge que passa pel nostre terme municipal. Així que, en lloc d’ingressar una mica més de 47.000 € –que és el que hauria tocat–, l’any passat en vam cobrar 2.365 €. És a dir, que la ciutadania hem estat pagant autopista per partida doble: pagant el peatge i suplint amb els nostres impostos els que no han pagat les autopistes durant anys. Sense, a més, cap compensació econòmica per part de l’Estat, malgrat que la Llei d’hisendes locals que els beneficis fiscals en els tributs locals haurien de tenir la compensació corresponent.
El nostre grup municipal va detectar que, tot i que la concessió d’explotació de l’AP-2 s’estén fins l’any 2021, els beneficis fiscals només podien aplicar-se fins al 2016. Les continues mesures adoptades els darrers anys per l’Estat espanyol en favor de les grans corporacions en àmbits estratègics com l’energia, les telecomunicacions o les infraestructures ens obliga a vetllar per la extinció definitiva d’aquest benefici fiscal que gaudeixen les empreses concessionàries de les autopistes. Per això, vam presentar una moció al darrer Ple en què plantejàvem la finalització del benefici fiscal que ha estat gaudint durant lustres la concessionària de les autopistes.
Cal dir que no va caldre ni debatre-la, la moció, ja que l’equip de govern –de seguida que va entrar a registre, ja abans del ple– es va posar mans a l’obra per fer les gestions i actuacions necessàries per garantir el cobrament del 100% de la quota de l’IBI. Els i ens en felicitem. Això ens permetrà que, segons càlculs del mateix equip de govern, la Paeria recapti uns 235.000 € en total pels cinc anys que queden de contracte, en lloc dels 11.800 que hauríem cobrat si no.
De tota manera, no renunciem a demanar que la Paeria reclami que l’Estat ens compensi pel que considerem una deslleialtat institucional al món local, ja que inicialment els beneficis fiscals havien d’acabar-se el 1992, i aquests 25 anys de més en què hem deixat de cobrar el 95% de l’IBI a l’autopista han representat una minva important per a les arques municipals: comptat a valor d’avui, els gairebé 45.000 € anuals de diferència suposa més d’1.100.000 €. Tenint en compte que es va establir que els concessionaris de les autopistes hauran d’abonar 20,9 milions d’euros a l’Estat durant el període 2017-2021, seria just que almenys una part d’aquests diners es destinessin a compensar el món local.
Si no renunciem a compensacions, encara menys renunciem a l’alliberament immediat de l’AP-2 entre Lleida i Montblanc, tal com es va posar de manifest a la moció aprovada al febrer del 2016 a la Diputació de Lleida, a la resolució del Parlament d’abril del mateix any i a la moció que vam aprovar en el ple del mes de desembre a la Paeria. No és una qüestió econòmica: és una qüestió de seguretat viària i de salvament de vides.
Evidentment, el Govern de l’Estat espanyol no ha d’aprovar cap altra mesura destinada a prorrogar els beneficis fiscals de les concessionàries de les autopistes de peatge. Ni ha de permetre a l’empresa concessionària que en cap cas traslladi el major cost que suposa la supressió dels beneficis fiscals a les tarifes que paguen les persones usuàries. I que, sens perjudici que en paral·lel es faci efectiu l’alliberament de peatges, no es renovin les concessions de les autopistes de peatge més enllà dels terminis vigents actualment.

dilluns, 23 de gener de 2017

En el centenari d'Elvira Godàs


Aquest diumenge, 22 de gener, es complia el centenari del naixement d’Elvira Godàs i Vila, filla de Frederic i Victorina. Mestra vocacional, que va contribuir a la introducció de la música com a matèria de l’ensenyament bàsic, va estar marcada per les idees de la pedagogia activa que, de fet, va inspirar tota la família (pare, mare, germà), convertint-la en nissaga de mestres avançats al seu temps, precursors de pràctiques educatives basades en valors participatius que ara es presenten com a innovadores. Com ella mateixa va dir en una entrevista que li van fer poc abans de morir als 98 anys, “l’escola era l'ànima de la societat que volíem construir, més justa i democràtica”. Va ser per això que, segons ella, l’aviació franquista va bombardejar el Liceu Escolar el novembre de 1937.
Elvira Godàs va haver de desenvolupar la major part de la seua tasca pedagògica a França i, sobretot, a Mèxic. Més de 40 anys exercint a Mèxic, país on és més reconeguda que en el nostre. Va haver de viure-hi, exercint una pedagogia amarada de valors republicans, d’actitud cívica i de defensa de la llibertat. Va haver de ser-hi perquè va haver de marxar a l’exili, com tanta gent de la cultura i de l’educació que havien intentat construir una societat més justa i igualitària i, només per aquest delicte, no haurien durant ni un mes sota el règim franquista. Víctimes no de la guerra, sinó de la repressió dels vencedors, que es van venjar de forma sistemàtica dels vençuts a la postguerra. A la Lleida de la postguerra, sota alcaldes franquistes que tenen carrers en el seu honor a la nostra ciutat.
La Guerra Civil va ser, per les seues conseqüències tant econòmiques i materials com polítiques, un desastre .Per les seues conseqüències cíviques i socials, un veritable drama humà: la pèrdua de tot el cabal i el potencial humà va empobrir el país científicament, intel·lectualment i moralment. La guerra en si, l’exili i la repressió franquista van causar morts, van trencar famílies, van esfumar patrimonis. Van anorrear vides i projectes de futur individuals i col·lectius.
Recordar figures com la d’Elvira Godàs és, doncs, fer un acte de justícia històrica i de reparament de la memòria. Pel que van ser com a  persona i pel que representen com a símbol. I, en aquest sentit, Elvira Godàs és símbol per partida doble: com a dona i com a mestra. Símbol d’aquelles dones que es van incorporar a la vida cívica de forma activa, representant un nou model de dona, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fent una cosa fins aleshores impensable com tenir una feina ben considerada –a la República– i remunerada. I també símbol d’aquelles i aquells profesionals del magisteri que, en una època d’alt índex d’analfabetisme i de desigualtat entre sexes, van educar –nenes i nens a la mateixa aula– en igualtat i llibertat i, per aquest fet, van patir la repressió franquista o van haver d’enfilar el camí de l’exili.
Força mesos enrere, vam demanar a l’equip de govern de la Paeria que es fes un homenatge a Elvira Godàs en el centenari del seu naixement i vam demanar que es posés el seu nom a un carrer, en substitució d’algun dels molts noms franquistes que demanàvem que fossin suprimits. La Paeria no ha fet ni està previst que faci cap homenatge, no s’ha posat el seu nom a cap carrer... I els noms i símbols franquistes continuen als carrers de Lleida.
Els valors democràtics  –republicans– que personificava Elvira Godàs, la seua praxi d’innovació pedagògica i el seu periple personal i familiar la fan mereixedora d’un homenatge. De més d’un. I és així que Sant Adrià de Besós, vila on va viure des del seu retorn de l’exili a 1980 fins a la seua mort l’any 1995, li vol dedicar un carrer. A la seua ciutat natal serem més desagraïts? ERC, JERC i el nostre grup municipal volem reparar l’oblit i el greuge. L’oblit de Godàs i del que representa; el greuge, amb la memòria històrica. Per això volem commemorar el seu centenari. Per això reclamem un carrer al seu nom: en el lloc d’un dels molts noms franquistes que resten a les parets de la ciutat.