#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimarts, 21 de febrer de 2017

Transparència, accessibilitat i bon govern


El torn semestral de presidència de la Comissió de la Transparència toca al grup d’ERC-Avancem a la Paeria. Com se sap, aquesta comissió especial es va crear a proposta dels grups de l’oposició, amb l’objecte d’aprofundir un aspecte que era més formal que real a la Paeria com és la transparència i el bon govern. Des de la seua posada en marxa a juliol de 2015, s’ha creat el portal de la transparència, s’ha treballat en el control dels serveis públics i en el dels comptes municipals (encarregant una auditoria que encara no s’ha acabat), s’ha fet seguiment del compliment de mocions i acords de ple i, en general, hem intentat contribuir a aconseguir el bon govern a l’Ajuntament de Lleida. Cadascuna de les presidències, posant l’accent en algun aspecte concret més que en altres. I amb una col·laboració migrada del PSOE a la Paeria.
En el nostre torn, sense desatendre altres aspectes de la gestió de la transparència i el bon govern, prioritzarem dos àrees: la contractació pública de productes i serveis, i l’accés a la informació per part dels grups municipals.
L’objectiu fixat quant a la contractació és fer-ne un seguiment i posar llum a contractes que, tan si es fan mitjançant concurs públic com per adjudicació directa, escapen del control de les comissions informatives o altres vies de fiscalització. I per tal de solucionar aquesta mancança, en els propers mesos farem ús de la potestat de convocar la compareixença a la comissió de membres del govern i, si cal, de representants d’empreses adjudicatàries de contractes. Val a dir que l’estudi dels contractes de la Comissió de la Transparència exclourà les concessions a empreses privades, ja que hi ha una comissió específica de seguiments dels serveis públics.
Amb això, volem que la Comissió de la Transparència vetlli perquè la contractació del nostre ajuntament sigui transparent, s’ajusti al que marca la llei de contractes i es fonamenti en criteris objectius i respectuosos amb la lliure concurrència i la igualtat d’oportunitats. I que s’avingui a una necessitat real i justificada de servei a la ciutadania o a l’Ajuntament.
El segon objectiu, el de facilitar als grups municipals l’accés a la informació, l’hem fixat perquè, lamentablement, l’equip de govern obliga contínuament els grups de l’oposició a demanar empara a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per  negativa, silenci o perquè posa traves a l’hora de facilitar documentació. ERC-Avancem dóna així l’oportunitat als grups municipals que, abans de recórrer a aquest organisme, puguin demanar a la presidència de la Comissió de la Transparència la mediació perquè el govern municipal atengui les sol·licituds d’informació no contestades.  L’objectiu és intentar reduir el nombre de demandes a la GAIP i, d’aquesta manera, estalviar un tràmit que dóna tan mala imatge a un govern municipal com el d’haver de demanar que s’intervingui des de fora per obligar-lo a lliurar una informació. Al cap i a la fi, la mala imatge del govern afecta la imatge de la ciutat.
L’Administració ha de ser TRANSPARENT: ha de donar a conèixer la informació relativa als seus àmbits d’actuació i les seves obligacions, amb caràcter permanent i actualitzat. També ha de ser ACCESSIBLE, tota la informació que doni ha de ser comprensible, de fàcil accés, gratuïta i estar a l’abast de les persones amb discapacitat en un format subministrat per mitjans o formats que resultin accessibles i comprensibles. I s’ha de regir pel PRINCIPI DE BON GOVERN, és a dir, s’ha d’ajustar a les regles i obligacions sobre la qualitat dels serveis i el funcionament de l’Administració, i els principis ètics i les bones pràctiques, amb l’objectiu que funcioni amb la màxima transparència, qualitat i equitat i amb garantia de retiment de comptes.
Aquests són els principis en què basem la presidència de la Comissió de la Transparència. Perquè la Paeria tingui parets i sostres de vidre, per transparent. Tingui portes i finestres obertes de bat a bat, per accessible. Tingui fonaments sòlids, per bon govern. Lleida bé s’ho val.

diumenge, 5 de febrer de 2017

El galimaties de la Llotja


La Llotja de Lleida és un d’aquells equipaments envoltat de controvèrsies, per la seua conceptualització, per la seua construcció i per la seua gestió.
El concepte d’equipament que ha de fer funcions de palau de congressos, d’auditori i de teatre no és exclusiu de Lleida. Però no és un model que el grup municipal ERC-Avancem comparteixi. I la força dels fets l’ha dut a l’actual situació de difícil viabilitat, per raons que costa d’esbrinar però en les quals estem convençuts que hi té molt a veure l’existència al seu entorn d’un entramat d’empreses i organismes que hi donen molta pompositat, però poca consistència: Centre de Negocis i Convencions, Fira de Lleida, Mercolleida, Fundació del Paisatge Urbà, Fundació del Teatre de la Llotja, Llotja de Lleida SA, Ajuntament de Lleida, els patrons de les fundacions... És allò que tantes vegades ens trobem a la Paeria: molt efectisme i poca efectivitat.
D’altra banda, la construcció de l’edifici va ser un galimaties envoltat de polèmica, ja que anava lligada amb una operació urbanística que suscita –encara ara– dubtes raonables i, a més, el disseny va ser doblement acusat de plagi, tant el del mateix edifici com el de les torres d’habitatges que Catalunya Caixa havia de fer construir al costat. Però això no va ser tot, perquè una de les empreses integrades en la UTE que la construïa va fer concurs de creditors i el cost final de l’obra va gairebé duplicar les previsions inicials.
Més enrevessada és la qüestió de la gestió. Començant per la pròpia titularitat de l’edifici i annexos. La propietat és, en sentit estricte, del Centre de Negocis i Convencions, S.A. (CN&C, SA), una empresa pública participada en un 80% per l’Ajuntament de Lleida i la resta per Mercolleida. I vet aquí la primera roda en aquest engranatge envitricollat: Mercolleida és una S.A. també participada per Paeria. D’aquesta manera, la Paeria és per partida doble a l’empresa propietària del palau de congressos i teatre de la Llotja. Així que és la qui ha de respondre econòmicament en cas que els resultats d’explotació siguin negatius... Patam: topem amb la mare dels ous. Que no són d’or. De cartró, són. Del de pitjor qualitat. Perquè la previsió és que per al 2017 el resultat de l’exercici del CN&C sigui d’1.200.000 euros de pèrdues. I que els ingressos siguin de poc més de mig milió, dels quals 350.000 euros són aportació de l’Ajuntament i 109.000€ haurien de provindre del cànon a pagar per La Llotja de Lleida, SA.
És indiscutible que, tal com s’ha portat la gestió en els darrers anys, el funcionament de la Llotja com a palau de congressos i com a teatre és insostenible. Bàsicament, perquè els ingressos que ha aportat han sigut molt per sota de les expectatives. Ja que, segons va reconèixer el govern municipal a la comissió de la Transparència l’octubre passat, l’empresa concessionària no ha fet la seua feina des del punt de vista de l’organització de congressos i esdeveniments. Qui l’ha d’acabat fent és la pròpia Paeria, mitjançant Turisme de Lleida o Fira de Lleida.
A aquest incompliment de l’empresa concessionària, cal sumar-hi el dels impagaments del cànon (fins acumular un deute amb la Paeria de més de 300.000 €) i el del manteniment d’un servei continuat de restaurant. Per tot això, ja a l’octubre vam exigir la rescissió del contracte amb l’empresa i que, un cop preses les mesures per rescabalar el deute i el perjudici causat per la infrautilització de l’equipament, s’assumís la gestió de forma directa.
Ara, en una reunió feta cuita-corrents i sense cap informació prèvia, el President de CN&C i regidor Rafel Peris ens proposa liquidar el tema acceptant la renúncia de la concessionària i assumint la gestió de la Llotja, gairebé amb nocturnitat. Sense saber quin és l’abast real de l’incompliment contractual de La Llotja SA, ni els danys i perjudicis causats al CN&C i a la ciutat mateixa. Per això, conjuntament amb els grups de CiU i la Crida, hem exigit que es convoqui novament el Consell d’Administració del CN&C per debatre-ho amb tota la informació damunt la taula. I que s’actuï contra l’empresa sortint, per defensar els interessos legítims de la ciutat.

dimarts, 31 de gener de 2017

Cobrar l'IBI a l'autopista


La Paeria, com tots els ajuntaments, pateix un sistema de finançament injust, ja que s’ha demostrat insuficient per cobrir les necessitats de despesa, tant per les anomenades competències impròpies (prestació de serveis que no hi ha obligació per llei a donar) com les pròpies. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat espanyol té aprovada diverses normes que han tingut un impacte negatiu en les finances locals. L’atorgament de beneficis fiscals a les concessionàries d’autopistes de peatge, reduint la recaptació de IBI, n’és un clar exemple.
L’empresa concessionària de l’AP-2 ha gaudit d’un benefici fiscal del 95% de l’IBI, impost aplicable al tram de peatge que passa pel nostre terme municipal. Així que, en lloc d’ingressar una mica més de 47.000 € –que és el que hauria tocat–, l’any passat en vam cobrar 2.365 €. És a dir, que la ciutadania hem estat pagant autopista per partida doble: pagant el peatge i suplint amb els nostres impostos els que no han pagat les autopistes durant anys. Sense, a més, cap compensació econòmica per part de l’Estat, malgrat que la Llei d’hisendes locals que els beneficis fiscals en els tributs locals haurien de tenir la compensació corresponent.
El nostre grup municipal va detectar que, tot i que la concessió d’explotació de l’AP-2 s’estén fins l’any 2021, els beneficis fiscals només podien aplicar-se fins al 2016. Les continues mesures adoptades els darrers anys per l’Estat espanyol en favor de les grans corporacions en àmbits estratègics com l’energia, les telecomunicacions o les infraestructures ens obliga a vetllar per la extinció definitiva d’aquest benefici fiscal que gaudeixen les empreses concessionàries de les autopistes. Per això, vam presentar una moció al darrer Ple en què plantejàvem la finalització del benefici fiscal que ha estat gaudint durant lustres la concessionària de les autopistes.
Cal dir que no va caldre ni debatre-la, la moció, ja que l’equip de govern –de seguida que va entrar a registre, ja abans del ple– es va posar mans a l’obra per fer les gestions i actuacions necessàries per garantir el cobrament del 100% de la quota de l’IBI. Els i ens en felicitem. Això ens permetrà que, segons càlculs del mateix equip de govern, la Paeria recapti uns 235.000 € en total pels cinc anys que queden de contracte, en lloc dels 11.800 que hauríem cobrat si no.
De tota manera, no renunciem a demanar que la Paeria reclami que l’Estat ens compensi pel que considerem una deslleialtat institucional al món local, ja que inicialment els beneficis fiscals havien d’acabar-se el 1992, i aquests 25 anys de més en què hem deixat de cobrar el 95% de l’IBI a l’autopista han representat una minva important per a les arques municipals: comptat a valor d’avui, els gairebé 45.000 € anuals de diferència suposa més d’1.100.000 €. Tenint en compte que es va establir que els concessionaris de les autopistes hauran d’abonar 20,9 milions d’euros a l’Estat durant el període 2017-2021, seria just que almenys una part d’aquests diners es destinessin a compensar el món local.
Si no renunciem a compensacions, encara menys renunciem a l’alliberament immediat de l’AP-2 entre Lleida i Montblanc, tal com es va posar de manifest a la moció aprovada al febrer del 2016 a la Diputació de Lleida, a la resolució del Parlament d’abril del mateix any i a la moció que vam aprovar en el ple del mes de desembre a la Paeria. No és una qüestió econòmica: és una qüestió de seguretat viària i de salvament de vides.
Evidentment, el Govern de l’Estat espanyol no ha d’aprovar cap altra mesura destinada a prorrogar els beneficis fiscals de les concessionàries de les autopistes de peatge. Ni ha de permetre a l’empresa concessionària que en cap cas traslladi el major cost que suposa la supressió dels beneficis fiscals a les tarifes que paguen les persones usuàries. I que, sens perjudici que en paral·lel es faci efectiu l’alliberament de peatges, no es renovin les concessions de les autopistes de peatge més enllà dels terminis vigents actualment.

dilluns, 23 de gener de 2017

En el centenari d'Elvira Godàs


Aquest diumenge, 22 de gener, es complia el centenari del naixement d’Elvira Godàs i Vila, filla de Frederic i Victorina. Mestra vocacional, que va contribuir a la introducció de la música com a matèria de l’ensenyament bàsic, va estar marcada per les idees de la pedagogia activa que, de fet, va inspirar tota la família (pare, mare, germà), convertint-la en nissaga de mestres avançats al seu temps, precursors de pràctiques educatives basades en valors participatius que ara es presenten com a innovadores. Com ella mateixa va dir en una entrevista que li van fer poc abans de morir als 98 anys, “l’escola era l'ànima de la societat que volíem construir, més justa i democràtica”. Va ser per això que, segons ella, l’aviació franquista va bombardejar el Liceu Escolar el novembre de 1937.
Elvira Godàs va haver de desenvolupar la major part de la seua tasca pedagògica a França i, sobretot, a Mèxic. Més de 40 anys exercint a Mèxic, país on és més reconeguda que en el nostre. Va haver de viure-hi, exercint una pedagogia amarada de valors republicans, d’actitud cívica i de defensa de la llibertat. Va haver de ser-hi perquè va haver de marxar a l’exili, com tanta gent de la cultura i de l’educació que havien intentat construir una societat més justa i igualitària i, només per aquest delicte, no haurien durant ni un mes sota el règim franquista. Víctimes no de la guerra, sinó de la repressió dels vencedors, que es van venjar de forma sistemàtica dels vençuts a la postguerra. A la Lleida de la postguerra, sota alcaldes franquistes que tenen carrers en el seu honor a la nostra ciutat.
La Guerra Civil va ser, per les seues conseqüències tant econòmiques i materials com polítiques, un desastre .Per les seues conseqüències cíviques i socials, un veritable drama humà: la pèrdua de tot el cabal i el potencial humà va empobrir el país científicament, intel·lectualment i moralment. La guerra en si, l’exili i la repressió franquista van causar morts, van trencar famílies, van esfumar patrimonis. Van anorrear vides i projectes de futur individuals i col·lectius.
Recordar figures com la d’Elvira Godàs és, doncs, fer un acte de justícia històrica i de reparament de la memòria. Pel que van ser com a  persona i pel que representen com a símbol. I, en aquest sentit, Elvira Godàs és símbol per partida doble: com a dona i com a mestra. Símbol d’aquelles dones que es van incorporar a la vida cívica de forma activa, representant un nou model de dona, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fent una cosa fins aleshores impensable com tenir una feina ben considerada –a la República– i remunerada. I també símbol d’aquelles i aquells profesionals del magisteri que, en una època d’alt índex d’analfabetisme i de desigualtat entre sexes, van educar –nenes i nens a la mateixa aula– en igualtat i llibertat i, per aquest fet, van patir la repressió franquista o van haver d’enfilar el camí de l’exili.
Força mesos enrere, vam demanar a l’equip de govern de la Paeria que es fes un homenatge a Elvira Godàs en el centenari del seu naixement i vam demanar que es posés el seu nom a un carrer, en substitució d’algun dels molts noms franquistes que demanàvem que fossin suprimits. La Paeria no ha fet ni està previst que faci cap homenatge, no s’ha posat el seu nom a cap carrer... I els noms i símbols franquistes continuen als carrers de Lleida.
Els valors democràtics  –republicans– que personificava Elvira Godàs, la seua praxi d’innovació pedagògica i el seu periple personal i familiar la fan mereixedora d’un homenatge. De més d’un. I és així que Sant Adrià de Besós, vila on va viure des del seu retorn de l’exili a 1980 fins a la seua mort l’any 1995, li vol dedicar un carrer. A la seua ciutat natal serem més desagraïts? ERC, JERC i el nostre grup municipal volem reparar l’oblit i el greuge. L’oblit de Godàs i del que representa; el greuge, amb la memòria històrica. Per això volem commemorar el seu centenari. Per això reclamem un carrer al seu nom: en el lloc d’un dels molts noms franquistes que resten a les parets de la ciutat.

dijous, 5 de gener de 2017

Feina a fer el 2017, a la Paeria


Acabàvem el 2016 en un estat de perplexitat tal que ens costava creure que passava el que passava: l’alcalde faltava a la paraula donada i el seu equip de govern cometia diversos incompliments flagrants i no només no se n’excusaven, sinó que ho negaven. Malgrat que no s’arribava a complir el 50% d’allò pactat a l’acord de pressupostos per a 2016, sobretot alguns de tan troncals com la re-municipalització dels serveis de zona blava i grua municipal, la creació d’una targeta social per a ajuts en serveis municipals o la remodelació del carril bici. Malgrat decidir que no executaven –ni pressupostaven per al 2017– propostes d’actuació aprovades per majoria en les diverses comissions. Malgrat que no es complien compromisos adquirits amb tots els grups, com ara facilitar la relació de les despeses en publicitat i en contractes amb els mitjans informatius lleidatans, o l’inici de redacció del reglament orgànic municipal. En definitiva, malgrat que donaven valor zero als compromisos contrets i, per tant, foragitaven el concepte “confiança” de la seua jerarquia de valors.
No contents amb emular St. Pere negant per tercer cop l’evidència, els socialistes –tant de missa com és el seu cap– en el darrer ple volien fer creure que qui incomplia els compromisos era el nostre grup. Quan l’equip de govern és l’únic que té potestat de dirigir el personal municipal i d’ordenar l’execució de les actuacions. Una manera ben barroera de fugir d’estudi per no admetre la indignitat.
Indignitat, sí: la pèrdua de valor del compromís converteix l’exercici de la política en una activitat indigna i de persones en què no es pot confiar. Per això és tan important que estiguem amatents en la fiscalització de la tasca del govern d’Àngel Ros, apuntalat per l’espanyolisme de dretes que representen els grups de C’s i PP. Que, per cert, de forma prou vehement ajuden l’alcalde de Lleida i les seues regidores i regidors a mantenir el franquisme als noms dels nostres carrers.
Des d’una oposició ben plural, haurem d’exercir un major grau de fiscalització, i de denúncia tant com calgui, per fer una Paeria que ofereixi, malgrat tot, millors serveis a la ciutadania. Per contribuir a unes més bones condicions de vida de tota la gent de Lleida. La que està en dificultats i la que no ho passa tan malament. Més enllà de bones paraules i posturejos. Cosa que, òbviament, passa per aconseguir que els serveis públics municipals millorin. Per això insistirem fins a l’extenuació que es desencalli la situació de la concessió d’aparcaments. Que, vista la indefinició, s’ha convertit fins i tot en una qüestió de drets laborals: la plantilla del servei té dret a saber quines són les seues perspectives de futur.
I tota la gent de Lleida tenim dret a una ciutat on l’especulació no posi en perill l’activitat comercial, l’ocupació i el teixit empresarial local. On les concessions a interessos privats no xoquin amb l’interès públic. On les contractacions públiques es facin sense cap dubte sobre la seua legalitat. On tothom tingui el mateix tracte per part del govern municipal. On es compleixin els compromisos i es bandegi l’engany.
Per tot plegat, ens esforçarem perquè aquest nou any la transparència sigui menys una aparença i més una realitat. D’aquí a unes setmanes assumirem la presidència de la Comissió de la transparència i, tot i ser conscients que no ho tindrem més fàcil que les anteriors presidències, ens escarrassarem a vèncer aquesta resistència de l’equip socialista i el seu personal de confiança al canvi perquè les actuacions municipals es facin en termes de màxima transparència. I no només quant a processos interns del govern i d’accés a la informació. Transparència és també Bon govern: garantia de qualitat de serveis i funcionament municipals i d’equitat i tracte just, en base als principis ètics i les bones pràctiques que han de regir les actuacions del govern i els alts càrrecs de l’Administració. I vist el pa que s’hi dóna, se’ns gira feina, amb això dels principis ètics i les bones pràctiques. Feina que farem de bon grat.

dimarts, 20 de desembre de 2016

Un any després, som al cap del carrer... franquista


Diu el tòpic que si, en política, no es vol que una proposta prosperi només cal una comissió d’estudi. Deu ser per això que al mes de gener d’enguany PSC, CiU, C’s i PP van aprovar que un comitè d’experts fes un dictamen sobre el nomenclàtor franquista dels carrers de Lleida per elevar-ne una proposta al ple. Per això i per evitar que prosperés una moció que vam presentar instant a eliminar els noms de carrers de la ciutat relacionats amb el franquisme.
Després d’un any, no s’aprova la moció, el Síndic de Greuges de Catalunya insta a retirar símbols i noms franquistes dels nostres carrers, es reuneixen els experts i emeten el seu dictamen, es fa públic un manifest “Per una Lleida lliure de franquisme”... I finalment Àngel Ros es nega en rodó a fer-hi res. Així que un any marejant la perdiu perquè l’alcalde Ros acabi dient que “ara no toca”.
Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, com pensa complir la resolució de la comissió d’experts, que instava a establir un criteris polítics clars fixats pel Ple. El mateix Ple que els encarregava el dictamen. Un dictamen, per això mateix, que vincula el Paer en Cap a prendre una decisió. I si la decisió de Ros és que no accepta el que diu aquest comitè d’experts, hem perdut el temps i se l’ha fet perdre a uns d’experts que han treballat endebades. Cosa que ja ens temíem, per això ni tan sols vam proposar-hi cap nom.
Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, com pensa complir la Llei de la Memòria Històrica, que encarrega als municipis la supressió de tot vestigi franquista en l’espai públic. I que ho expliqui també al Síndic de Greuges de Catalunya, que ha instat tots els ajuntaments a fer-ho.
Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, si no comet un menyspreu rotund cap a les víctimes del franquisme i dels seus familiars. Si no comet una nova alcaldada, un nou episodi d’autoritarisme. Alcaldada i autoritarisme, per saltar-se un acord de ple que ell mateix havia propiciat. Un “mano i ordeno, i callin els representants de la ciutadania”. Alcaldada i autoritarisme, propis dels temps de la Lleida en color sèpia, quan les famílies de notables eren intocables mentre les dels depurats eren humiliades i postergades pel poder.
I després ens titlla de demagogs. Igualment qualifica de demagogs la família d’Antonio Cantano, impulsora del manifest “Per una Lleida lliure de franquisme”, i també les entitats i persones que hi han donat suport. Demagògia és embolicar-se en la bandera de la militància antifranquista per després honorar la memòria del franquisme. Perquè tenir carrers amb noms franquistes és això: homenatjar-los.
Està vist que, a l’actual Paer en Cap, li costa molt prendre decisions. De fet, li costa molt escoltar i, encara més, prendre en consideració les propostes i suggeriments que vagin en una direcció diferent a la d’allò que tenia previst o decidit. És dir, més aviat es resisteix a prendre decisions  que suposin un canvi. És l’alcalde de la Lleida que flueix, que no avança, que es manté en els paràmetres de l’ordre establert per no incomodar els poderosos i de la resistència al canvi. És l’alcalde que decideix no decidir, que es limita a fer que tot funcioni per la inèrcia de les coses. I que, quan la disjuntiva és entre canviar o no canviar, tria no canviar. Parafrasejant la cançó de Lluís Llach, “l’Àngel Ros ha dit que no, visca la involució!”

dilluns, 12 de desembre de 2016

La paraula de l’alcalde de Lleida


Dos setmanes després d’aprovar-se els pressupostos per al 2017 de la Paeria de Lleida, continuen tenint rellevància les circumstàncies en què es van aprovar. La cosa va anar així: El PSC va aconseguir el suport de Ciudadanos i PP. Un altre cop. Però en una conjuntura ben diferent a la d’altres moments. Que ben bé pot significar un punt d’inflexió important que afecta, com a mínim, tres àmbits: el de les aliances polítiques, el de la posició del govern i el de l’actitud ètica dels tres grups pactants i, en especial, d’Àngel Ros.
Des del punt de vista de les aliances, l’acord per als pressupostos és una repetició, més aviat una continuïtat, del que s’havia produït un mes abans per les ordenances fiscals. Alguns ho interpretem com un clar signe que el PSC ha acabat triant uns nous socis, a afegir als que té de forma incondicional des de l’inici de legislatura. Així, a l’amalgama PSC més Ciudadanos, s’hi afegeix el PP. Pacte pel neoliberalisme i el nacionalisme unionista. Pacte que fa un parell d’anys hauríem titllat com a contra natura, però que, vista la deriva de la política espanyola i de la lleidatana del darrer any i mig, no se’ns fa estrany. Estrambòtic, sí; sorprenent, ja no.
Així les coses, la posició del govern ara s’endevina molt més còmoda: cansat de governar des d’una minoria que no ha sabut mai gestionar, Ros ha trobat com apuntalar el seu govern. La visibilitat i les facilitats que ha donat des del minut zero a C’s a canvi de la seua “adhesión inquebrantable” deixava out el PP. Que ha canviat d’estratègia per situar-se in. Resultat: un govern en minoria aconsegueix la majoria i permet a Ros aprovar coses per anar fent.
És lícit buscar aliances en què et sentis còmode i assegurar-te la tranquil·litat d’una –a la pràctica– majoria absoluta en els moments adients. Si ho aconsegueixes, chapeau! Ara, el que no és lícit és deixar pel camí compromisos pendents de complir. Que, a més, es deixa clar que continuaran sense complir el 2017, ja que no s’accepta la seua inclusió en els pressupostos. Així que incomplerts no una, sinó dos vegades.
No són pocs, els incompliments: el 2016, 80. La meitat, corresponents a l’acord de pressupostos per al 2016 firmat entre per Àngel Ros i jo mateix, com a caps visibles respectius de PSC i ERC-Avancem. Els altres 40, inversions o actuacions encara no fetes, tot i ser aprovades per majoria. Resultat: l’equip de govern es nega a complir compromisos adquirits per escrit o que són resultat de votacions. Devastador: incompliment de compromisos i aixecament dels acords democràtics! Vuitanta incompliments d’una tongada.
Darrerament, s’ha posat de moda la paraula postveritat, que descriu la pèrdua de valor de la veritat i la seua substitució per l’opinió i la creació d’una aparença de veritat. Amb aquesta actitud, Ros i els PSC creen el postcompromís, la pèrdua de valor del compromís. L’acord per escrit que rubrica la paraula donada per l’alcalde deixa de tenir valor. I amb l’incompliment també dels acords presos en votació s’acaba de posar en dubte la seua credibilitat mateixa. L’empobriment moral que això representen els 80 incompliments és, doncs, devastador.
Una presa de pèl en tota regla. Una declaració diàfana de quin és el sentit democràtic de l’equip de govern, pel nul respecte a les votacions. De quin és el seu sentit ètic, pel nul valor de la paraula donada. Al llarg de la història i a tot arreu, la paraula donada és sagrada, com diu el refranyer català. Si no es manté la paraula, no hi garantia. El sociòleg i politòleg Manuel Villoria diu que els efectes d’aquestes conductes van més enllà del pla personal i se situen en el terreny institucional, repercutint de forma directa en la confiança de la ciutadania en les institucions. En el pla privat, Àngel Ros pot complir o no els compromisos. En el públic, és l’alcalde de la meua ciutat qui no té paraula. És la Paeria que incompleix. I això és inadmissible.